La vida segueix per al camí
que designa el univers,
casualitats que no ho son tant,
fan de nosaltres titelles, d’un escenari que no escollim ni controlem.
La cançó del trobador
que s’emociona;
l’amor sense fi
el desig i la esperança,
l’oblit i la malenconia.
La cançó del trobador
que somia;
no es mort ni viu, no beu ni
vi.
De
mirar-te no em canso, doncs tinc por,
que
la vida sense tu moria
sense
saber el meu destí.
Sempre cantava el trobador...
que, un dia
el contemplar-la, va dir:
Oh estimada tu ets aquella
que l’univers ha
volgut.
Oh estimada tu
ets aquella,
la meva dolça
il·lusió.
Des de llavors...
...la vida segueix per al camí
que designa el univers,
casualitats que no ho son tant,
fan de nosaltres titelles, d’un escenari que no escollim ni controlem.
No hay comentarios:
Publicar un comentario