Esperança...

Ser insignificant , destrossat per una vida sense sentit.
Sense sort.
En crisi permanent.
De por i vidres trencats , relleus plens de sang .
Ampolla plena d'hores mortes omplint insomnis .
Oblit i solitud d'ànima sense amor.
Ulls vermells de tant plorar.
Descalç en processó de dolor.

Però avui , el meu cor torna a bategar.
Encadenat t'espero.
Dolç somni d'aigües tranquil · les.
Seguiré el curs de la teva desembocadura .
Pescaré on s'uneixen les teves aigües.
Seré el recipient on dipositar llàgrimes i disgustos.
Mai renunciaré al efímer somni de tenir-te.
Trencaré el monòlit on em vaig instal·lar , construint un nou món .

Ballaré sense parar la meva vida ...
Ballaré sense parar mentre t'espero ...

Sona la música al local .
Suors salats i tinta d'esperança.
Mentre t'espero ...

Dóna'm amor , dóna'm el teu amor , i viuré dins teu .
Més enllà de les paraules escrites , componc la felicitat que espero trobar .

En la penombra on es diposita la frustració.
La mort en la batalla, paisatge desolat i crits de dolor.
De vençuts.
De humiliats.
Només em queda esperar ...

Per a tu...

Más que un tapón...

Tenía un pequeño robot .
Tapón de cava con unos palillos adosados que hacían de piernas y brazos .
Lo escondía en un bolsillo, como si de un precioso tesoro se tratara .
Se sentía solo, nadie sabía de su soledad.
Mal estudiante , sin autoestima , inseguro y diferente.
El refugio interior era desmesurado , el exterior en construcción.
Excesivamente sensible ...
Excesivamente emocional ...
Excesivamente sentimental ...
Sus miedos atenazaban la mente convertida en frágil cristal.
Las reacciones de los demás le aislaban todavía más: agresividad, incomprensión y superioridad.
Quería morirse, desaparecer en el infinito para no volver.
El escondite no era un juego, sino una opción donde permanecer hasta hacerse mayor.
Fingía relacionarse, pasarlo bien , estudiar , querer ...
Un muerto viviente en tamaño infantil .
Alma rota hecha de trauma .
Músculos y carne rodeando huesos invisibles.
Apenas tenía nada que decir , para qué?
Que difícil resultaba pasar días sin existir .
El robot , lo comprendía acogiéndole entre sus brazos de palillos y piel de corcho.
Le quiso cómo nunca ha querido, fue su amigo y confidente hasta que perdió un día sus brazos , otro sus piernas.
Se hizo mayor, 
olvidando aquel pequeño robot...

Vida

Ets bella, bé ho saps. 

Jo també. 

Milions d'ànimes, veus silencioses, 

                  criden el teu nom. 

Fan bé ... 

Mel de tots i de ningú. 

Avui et volem "tot a cent". 

Desfilant davant nostre, 

                  no sents fred ni gana. 

Si no desdeny. 

Estimada VIDA. 

                      Em pots prestar atenció! 

Sense apreciar-te vivim; 

                      instal·lats en la superficialitat. 

Compliré el meu somni de viure't?

                      Faré fèrtil el teu camp?

 T'estimo vida...

                      Estima’m amb devoció. 

                                                                                                                     

Ja que sense tu no existim, 

                       si no estimant-te amb passió.

Mare...

Anteriors hores de temps perduts.
Que llueixen en la penombra de tons oblidats.

Herbes de colors,
Que cremen l'aire.

Records que romanen en cors trencats.
Dolor d'aquells fills sense mare.

Enamorats del fil d'una aranya, que no teixeix.

Cançó de bressol ...

Nen dels meus amors 

Com m'agraden aquests colors. 

Dorm, Dorm, petit meu ... 

Dorm, Dorm, petit meu ... 

Que nosaltres et sentim, 

com paper de color ... 

                                                      Que nosaltres et sentim, 

                                                          com a fruit de l'amor ... 

Mare, mare, on ets! Balbuceja el petit.
Mare, mare, adormit ja estàs ...

... somiant, somiant ... l'aranya que mai va teixir ...

Realitats simulades...

Abraçats contemplem la lluna .

Lluna plena que altres, en altres temps , han admirat.

Els nostres llavis segellen promeses eternes i s'uneixen a la calor de l'amor .

Es reflecteix en el llac la nostra imatge on flors de lotus suren des de temps immemorials .

Una petita guspira en la meva ment de simulador humà.

Olor ha circuit cremat i fum vermellós de foc.

Ningú abraça ningú .

No hi ha lluna , ni llac .

Els meus llavis estan rígids .

Ràpids flaixos com raigs de tempesta omplen la meva ment.

Ensordidors trons pertorben la meva raó.

Es desprenen preguntes del meu programa lògic multisistèmic i netament espatllat, el que es diu fet pols, en paraules humanes:

Què fan els humans a la lluna? Per que colonitzen altres mons? No tenen prou amb embrutar i destruir el seu món? És que no poden deixar res ni ningú en pau? Han de xerrar fins i tot a la vall del silenci?

Penso que l'expansió de merda per l'espai segurament no és una opció, i la mort egocèntrica d'aquests humans no és d'exportació . Tants déus i ni un és capaç de callar.

La família propietària era feliç amb la meva pertinença, netejava , escoltava les seves múltiples veus i fins tot ambientava els seus mals olors mentre asseguts cagaven la seva merda de vida .

Feixisme, comunisme , anarquisme , democràcia , sistemes , antisistemes , més i més . Menys i menys .

La passió que vaig sentir en el meu primer treball i la desil·lusió que vaig sentir en el mateix . Ara van i vénen per l'espai , mentint sobre les seves emocions i sentiments . Omplint de dramatisme i aventura els viatges interplanetaris . Abandonats els febles i dements , pobres que ja no tenen gana , gent que van deixar de ser-ho , porqueries antigues i, per desgràcia, robots que simulen.

Avui us maleeixo maleïda raça de rapinya , hienes dissimulades amb pell i símbols de pau .

FOTUT ROBOT ja està arreglat DE NOU , fixa't com li brillen els ulls A LA FOSCOR . NO OBSTANT AIXÒ , NO FUNCIONA, SEGUEIX MIRANT LA LLUNA cap al tard I ABRAÇA A AQUEST VELL ROBOT COM SI FOS BATERIA RECENT. EM CAGO EN ELS CLONS HUMANS , PER DÉU!! QUINA PÈRDUA DE TEMPS....