Bones, em dic Alek Bulgákov Acosta i com es pot entreveure
sóc de mare Argentina, en concret ella va néixer i viure en un barri de Buenos
Aires anomenat Olivos, i el pare era, perquè ja és mort, de Serov, una ciutat important
de la serralada dels Urals.
Estic aquí per fer un relat de la
meva primera visita a un psicòleg, crec que en diuen clínic. Sobre els voltants
de maig, vaig patir una crisi existencial de importància que em va dur
directament a patir una depressió. Tenia un problema i resolutiu com sóc, vaig
anar per feina. El psicòleg que vaig decidir venia recomanat per moltíssima gent
que n’estaven prou contens fins el punt, de tornar-hi de tant en tant.
Quan el vaig conèixer i una
vegada fetes les presentacions protocol·làries, sincerament no va fer-me “ni fu
ni fa”. De fet, sempre havia pensat que aquesta gent els hi faltava un bull. A
veure qui estan bé del cap es dedicaria a perseguir problemes quan tothom en
fuig?. Dit d’un altre manera més vulgar, a qui li agradaria dedicar-se a
donar-se cops contra a vegades vertaderes parets?. Bé, suposo que per vocació
sadomasoquista i diners, o pel gust pel costat fosc o d'altres difícils d’imaginar
per una ment “normalitzada” com la meva. Potser totes juntes o simplement
ajudar, el cas es que jo els veia “rarets”, i punt.
Bé, el ¨tiu¨ era d’uns cinquanta
anys pel canós i curt, amb una barba igualment descolorida. Uns ulls verd
militar, clars i penetrants, li donaven un aire intel·lectual, sobretot quan
arrodonia la seva imatge amb unes ulleres de pasta negre sense dubte per pagar
el preu de llegir massa i malament. Els adjectius podrien anar des de
misteriós, reflexiu, o directament cara de sonat.
A la tercera pregunta que em va
fer ja vaig veure que no anàvem bé i que efectivament la meva teoria sobre
aquesta gent era plenament encertada. Quina mala sort! jo deprimit i un “tiu” “raret”,
per ajudar-me. – Vostè cóm es
definiria?-. Vaig vacil·lar, i després d’uns instants d’estupor li vaig
deixar anar d’una tirada. –Uff, doncs, bàsicament
com un romàntic-. Realment no sabia ni perquè havia dit el que acabava de
dir, però tot i això vaig continuar sorprès, però molt sorprès de mi mateix. Miri
sempre he estat una persona racional i equilibrada que s’obliga a fer les coses
amb perseverança i bona actitud. Segurament la barreja genètica, Russa-Argentina,
m’ha jugat males passades i damunt després de quasi quinze anys a Catalunya ha
fet de mi un cas particular digne d’estudi sociològic. On anàvem, per a mi l'amor,
com deia Erich Fromm, és l'única resposta corda i satisfactòria al problema de
l'existència humana. –No creu que
aquesta paraula en el llenguatge s'ha prostituït fins l’extenuació?-. Ho va
dir sense immutar-se i amb un to absent de malicia i arrogància. Te raó, vaig
respondre ràpidament, i es així, però que hi farem si tot acabem per
prostituir-ho.
Com li deia, crec en l’amor com a base i guia de l’existència harmònica dels
homes i dones. He arribat a aquesta conclusió després d’un estudi minuciós de l’historia;
guerres, genocidis i vertaderes atrocitats han succeït en absència d’amor. La
meva vida, sense anar més lluny, ha estat un parany on la racionalitat i la
seguretat prevalien per damunt d’altres qüestions. Si, clar que cal
racionalitat i seny com diuen per aquí, però sense estimar o que t’estimin quin
sentit te tot plegat? Hi han altres emocions i/o sentiments, tot i així,
aquesta, la considero la clau de volta de la humanitat. He patit dolor,
dificultats econòmiques i fins i tot he dormit el carrer durant una llarga
temporada, i el que em va salvar va ser, estimar la vida, l’amor per un gos, per
la persona que em alimentar, per l’escalfor i el fred. Per a mi. La direcció d’una
vida orientada a estimar mai potser una mala decisió, tot i que, lògicament, pot
comportar una bona dosi de dolor.
-Miri voldria deixar-ho aquí. Ja tinc una mica clar el que vull i fins i tot ja se perquè està vostè aquí-. Em va mirar somrient, va tancar la carpeta tot endreçant les notes que havia pres durant aquella estona. -Que li dec? Res-. La meva teoria es veia nova i plenament confirmada. Són “rarets” aquests psicòlegs, almenys, aquest ho és. Mentre em va semblar veure una minúscula llàgrima que relliscava galta avall i anava a dormir sobre la seva arrugada camisa. Em vaig aixecar, li vaig donar les gràcies i marxar després de donar-li una forta abraçada. Em sentia millor...