Ho vaig saber mentre em miraves entre la negre foscor d'una habitació que ja era de Morfeu.
El son que poc a poc és materialitzava, com l'arc de sant Martí després de la pluja, i que em mantenia atent a tanta bellesa que no podia ni volia deixar de fruir. La Desa, fruit de la extranya mescla de flors i dolça passió per l'estimar, ja dormia. Les parpelles reposaven unes damunt de les altres i la respiració entrellaçada a la meva dibuixava el que jo ja volia. Cap paraula, ni cap gest.
Un instant més, sol un instant més dels teus ulls i la seva preciosa brillantor....
