De pedra...

El temps xiuxiuejava paraules d'esperança que ella creia falses i buides. El seu cor era de pedra i ja res ni ningú podria danyar-la. El foc, antany considerable, havia donat pas a una petita flama a punt d'extingir-se per inanició. El seu cos i ment funcionaven per pura inèrcia, com el vell molí que roda per rodar. Així, de sobte, un feix de llum la va enlluernar momentàniament. Un somriure de sorpresa i una mirada dolça com la mel. Encara era. Era. Allà!

Simple sentir

Definitivament el tren es va allunyar i les vies nues em van recordar que l'amor està justament on es diposita la mirada. Res de complicat, senzill i simple. Només llavors, vaig obrir de veritat els ulls i un mig somriure es va dibuixar a la meva cara...