Uno más...

Buscaba un nuevo amanecer entre paisajes urbanos llenos de gente. Observaba con detenimiento sus gestos y movimientos que, aunque parecían al azar, tenían un orden posiblemente

divino. Niños jugando alegres y ajenos a cualquier cosa que no fuera ellos mismos y padres persiguiendo y aleccionando sobre todo y sobre nada. Parejas de todas las edades, algunas ignorándose y otras acariciándose. Gente mayor sentada tomando algo y hablando en tono crítico sobre la juventud actual. Ladridos de perros que eran silenciados con diligencia y voces distintas. Ruidos, muchos ruidos; de tráfico, lloros, risas, gritos agudos, gritos graves y susurros. Los olores suponían una amalgama indescifrable de perfumes, desodorantes y sudor.

Sentado en el suelo y apoyado en la pared de una tienda de los “chinos”, fumaba un cigarrillo tras otro y así, de la mera observación paso al simple pensar. Los pensamientos eran rápidos y fugaces y le causaban emociones dispares que para nada podía controlar. Paso una hora, quizás dos o tres y sin saber muy bien porque, se levantó y se perdió entre la muchedumbre que anda buscando un nuevo amanecer entre paisajes urbanos llenos de gente…

Tornar a creure...

El dia arriba a la seva fi i el fred i la foscor envaeix la petita estança. Avui no es un dia qualsevol. Un petó de compromís i una senzilla abraçada han escalfat l’ànima d’un incrèdul, o potser era un descregut. No ho se, i a més, tan sí val. El fet es que estimar ja no formava part de les diguem “prioritats”, de la seva vida. Al menys en aquesta. Tan sol havia tastat, quelcom de semblant, quan era més petit i d’una mestra que, tot ja que dir-ho, era força “sexy” i atractiva. Tenia ganes de dormir-se per somiar amb ella, però no podia. Una vegada i una altre, quan aquest era imminent, es desvetllava i sant tornem-hi. Així va passar gran part de la nit. Ara tancava els ulls, ara els obria. Desesperat, va decidir aixecar-se i anar a donar un vol. Tot i que la nit era encara poderosa i feia un fred que gelava el “cul”, del més valent, caminava decidit i amb pas ferm per esgotar-se. Va caminar fins la matinada i seguia sense gota de son. Quan ja donava la nit per perduda la va veure, asseguda a un banc i tapadíssima dins d’una manta quilomètrica, es veia un “caparronet”, que treia fum. Va acostar-se amb certa por, però de forma decidida. Van mirar-se i reconegueren quasi al instant. Un sospir sincronitzat, i la noia va obrir la manta. Ell, sorprès, s’arraulí a la seva bora. L’escalfor dels dos, va donar pas al son tan esperat...