Havíem començat això junts.
Ens arrastravabem per un túnel cada vegada més estret.Ella davant i jo endarrere.
A causa del meu tamany i pes, era com una eruga i per moments semblava que em quedaria atrapat. Sense poder anar en lloc. Com en un fred taüt de pedra.
Vaig cridar-la amb el poc aire que em quedava els pulmons. -Esperem si us plau!
Ella va mirar-me amb cara de em sap greu però tu has volgut entrar, tu n'hauràs de sortir.
En aquell moment, les poques forçes que tenia van disminuir del tot.
Sol volia un ànim! Una carícia, un se el que estàs passant i no et deixaré sol.
Va seguir i cada vegada era més lluny i ja no notava la seva escalfor.
Vaig sentir tristor, ràbia i, finalment, impotència.
Estava sol en plena foscor. Era cert que no era la millor companyia però no podia imaginar que m'ha abandonaria en aquell moment.
Amb molt d'esforç i quasi sense aire vaig arribar a veure un punt de llum. Quedava no res -Em vaig dir per donar-me ànims.
Si, ho vaig aconseguir. Ella seia en una pedra de grans dimensions.- Com sempre estava preciosa.
Vaig sortir. Uns estiraments musculars i tornava a ser una mica qui era.
Tenia que seguir. -Em va dir ella.
La vaig mirar mentre una llàgrima relliscava lentament per la meva galta.
Dret, vaig seguir caminant tot adolorit.
Ja sol, ja plenament conscient de la falsedat del seu amor...
