Superficialitat...

Les flors adornaven l'arbre mil·lenari.
De tronc fort i caràcter imperial.
Tot tipus de ocells feien els seus nius a les seves branques.
En la seva ombra s'havien refugiat amants, escriptors i pintors.

Però avui està malalt, i el seu orgull esquerdat.
Cada vegada més buit i feble.
Fulles perforades,
per insectes de tota mena, que cauen arreu.
Ferit de mort,
i de pluja àcida...

Ningú s'acosta a aquest veterà.
Abandonat, trist ...
El pintor ja no el vol al pinzell.
Els amants buscant altres ombres, més frondoses i espesses.
L'escriptor es mostra decadent.

Ningú s'adona de les seves arrels,
fortament subjectes al terreny on va néixer.
Només tu, petit pardal d'avantpassats savis, guardes la seva memòria.
Només tu, petit pardal vas conèixer, realment, el seu bell interior ...

Retrobament...

Una darrera mirada. 
Ulls hivernals que han vist de tot. 
Que van vèncer i van ser vençuts. 
La distància de camins curts i llargs, d'errors i encerts. 
Penso en la meva vida, en abraçades que no vaig donar, i voldria haver donat. 
En paraules silencioses i en silencis sense paraules. 
En olor de bosc, a mar, a l'estiu de pells flagel·lades per el sol.
Sabor salat, de llàgrimes que van arribar a la meva boca a través de solcs oberts. 
Un temps que semblava llarg, i només ha estat un instant. 
Cor gelat i càlid. 
Ànima Càndida i aviciada que sucumbeix al dolor, a l'alegria... 
He fet l'amor sota la pluja, i amarat pel plaer del tacte en la teva pell. 
Somiar sense dormir, i dormir sense somiar. 
Un cos erosionat, muntanya orgullosa i avui amb prou feines un turó de sorra i pedra. 
Circulació incompleta, obstruïda i danyada pel pas del temps. 
Vull seguir el teu estel. 
Tornar-te a veure i sentir. 
Deixo aquí aquest mitjà per perseguir-te. 
El teu fi, és la meva fi. 
Per això avui tanco els meus ulls ... 
Obrint-los només davant teu ...

Mort aparent...

La incursió havia acabat.
Deu enemics morts, i un en el nostre grup.
Els bombardejos continuen i llums centellejants s'albiren en l'horitzó.
La nostra base és relativament segura, i crec que l'enemic no compta amb mitjans, humans ni materials, per a un atac.
La nostra missió era relativament senzilla, capturar un capitost local i alliberar un periodista.
En línies generals, un èxit.
Llavors, perquè em sento malament?
Perquè veig a les mans un tremolor que no existia?
Perquè veig en els meus ulls només dolor i mort?
Perquè ja no crec en res?
Em costa agafar el son, crits i cossos trossejats són els culpables.
Ahir em va arribar la teva carta, com sempre em parles de la teva vida sense mi.
Del molt que em trobes a faltar, del nostre fill i la seva entrada a l'escola primària.
Ho sento tan llunyà, estimada!
Ja no sóc el que vas conèixer en aquell estiu de calor insuportable.
Una ombra que navega en un vaixell abandonat.
Un cor que bomba sang gelada.
Sense il · lusió, ni esperança.
Un mort vivent que espera una ànima caritativa que el remati.
Em pudreixo en les misèries dels Homes.
I per fi m'adormo ...

Sergent comuniqui de forma urgent la baixa del soldat Mike Blomberg, deixa nen i dona ...

Viajero derrotado...

Aire pesado, luces débiles y negra noche.
Camino por calles desiertas y maldigo el insomnio.
Veo la oscuridad reflejada en los ojos.
Miedos ocultos en un recóndito cajón del inconsciente que se desvanecen con la calidez de los cuerpos. Sentado en una acera mil veces pisada.
Compartimos instantes y vidas.
Pasan las horas y el sol ya despunta.
Nos retiramos apresuradamente.
La cabeza me explota y el dolor me sacude el alma.
Voces que debilitan los cimientos, un movimiento sísmico de dudas y desamores.
Mi mundo yace moribundo,
y tú me acompañas en un viaje entre aire pesado, luces débiles y negra noche ...

Humanitat

Un aire fosc gela els meus pulmons .

Ja no sé on amagar-me, ni quina lògica seguir.

Embolicats en diners i plàstic desprenem egoisme sense límits.

Persones d'olor innocent, morts sense pietat per la seva militància i diferència .

Veus afòniques ploren i criden, i ningú les escolta .

Fam i set, queden lluny.

La meva pell s'esquerda i s'obre per on abans bategava maquinaria moral.

El cinisme i la hipocresia es claven en mi, obrint-me en canal.

Què serà dels meus fills ?

Com explicar que el negre petroli i la vida superficial són i seran la seva cultura.

La seva innocència i les petites preguntes sonen alegres en el meu esperit . Buiden i omplen de pors la meva vida.

Al voltant s'enfonsen mons i no són extraterrestres.

Neurones i neurotransmissors alliberen pensaments que moren abans de néixer .

Res puc fer, perquè res faig .

Hauria deixar-ho tot. Canviar.

M'agrada la història, sempre m'ha agradat, però ara els llibres cremen al costat dels cossos que vaig veure en una rasa de indocumentats.

M'agrada la lluna i el sol, els brillants parpelleigs de punts llunyans en el firmament. L'olor de cafè recent fet, i escoltar el mar en una "caracola". Fer l'amor entre murmuris i palpitacions .

Tant tenim i ens han donat! Un paradís després de morir?

El llac s'omple de la unió de sal i aigua: jueus , palestins , homosexuals , nens i nenes , violades i violats , heretges , lapidats i lapidades , cares desfigurades , colpejats i desheretats , drogoaddictes , alcohòlics , malalts, ...

Altres riuen en orgies de tot i de res . Cremen la suor d'altres i descarregant els seus excessos en vàters d'or. Subjectes importants en cotxes fúnebres amb nevera.

Humanitat. Bonica paraula construïda de pols putrefacte i fonaments sense ànima.

Els ulls del meu gos m’ha emocionen, són més humans, semblen tristos,  tot i que potser ja és un més i només vol viure còmodament.

L'odi i la ràbia em desequilibren, fins que véns i em parles amb el teu somriure infantil.

D'amor segueixo vivint en un món en el qual ja no crec.

Un instant, una carícia i un somriure. Els meus pulmons recuperen la seva calidesa ...