domingo, 27 de diciembre de 2020

Túnel

 Havíem començat això junts.

Ens arrastravabem per un túnel cada vegada més estret.
Ella davant i jo endarrere.
A causa del meu tamany i pes, era com una eruga i per moments semblava que em quedaria atrapat. Sense poder anar en lloc. Com en un fred taüt de pedra.
Vaig cridar-la amb el poc aire que em quedava els pulmons. -Esperem si us plau!
Ella va mirar-me amb cara de em sap greu però tu has volgut entrar, tu n'hauràs de sortir.
En aquell moment, les poques forçes que tenia van disminuir del tot.
Sol volia un ànim! Una carícia, un se el que estàs passant i no et deixaré sol.
Va seguir i cada vegada era més lluny i ja no notava la seva escalfor.
Vaig sentir tristor, ràbia i, finalment, impotència.
Estava sol en plena foscor. Era cert que no era la millor companyia però no podia imaginar que m'ha abandonaria en aquell moment.
Amb molt d'esforç i quasi sense aire vaig arribar a veure un punt de llum. Quedava no res -Em vaig dir per donar-me ànims.
Si, ho vaig aconseguir. Ella seia en una pedra de grans dimensions.- Com sempre estava preciosa.
Vaig sortir. Uns estiraments musculars i tornava a ser una mica qui era.
Tenia que seguir. -Em va dir ella.
La vaig mirar mentre una llàgrima relliscava lentament per la meva galta.
Dret, vaig seguir caminant tot adolorit.
Ja sol, ja plenament conscient de la falsedat del seu amor...

viernes, 11 de diciembre de 2020

Ojalá

 Ojalá las almas no dependan de nuestro cuerpo. 

Ojalá nuestros sentimientos pervivan para siempre en el recuerdo.
Ojalá quien hoy sufre entre lágrimas encuentre el consuelo del abrazo.
Ojala tu eternidad este rodeada de belleza.
Ojalá entre gotas saladas tu sonrisa permanezca tatuada en la piel de quien compartió contigo esos instantes.
Ojalá puedas ver y sentir amor en el siempre.
Ojalá mi luna y mi sol,  sean tu luna y tu sol.

Ojalá las almas no dependan de nuestro cuerpo.
Ojalá,
ojalá...

domingo, 11 de octubre de 2020

Al menys...

 



L'amor és el remei a tots els mals.

Al menys els meus...

Una mirada i un somriure múrri.

Al menys els teus...

Uns dits entrellaçats i la pell alterada.

Al menys els nostres...

Al menys...

martes, 22 de septiembre de 2020

viernes, 18 de septiembre de 2020

La Rosa

 La suor rellisca sinuosa 


pels cosos trencats

De Rosa bonica

plena d'espines i fragilitat

S'altera la pell i el cor s'accelera

pel desig i la nuesa prohibits

Sang que brolla ben vermella

del nostre pit

Agafa fort aquesta branqueta

d'espines entre els dits

Si demà preciosa

ets la Rosa del meu jardí

Raons de l'ànima

 La llàgrima era de tristesa infinita. L'estimava, sí. Ell no. Mai hauria dit que enfonsada com estava la fosca i tenebrosa nit fos refugi i el plor desconsolat, l'anima del seu amor.

lunes, 18 de mayo de 2020

Te conocí...

El envoltorio de mi vida podía ser otro pero no, no lo era.

El horizonte a través de aquella ventana infantil no podía ser más esplendoroso.

Alejandro Magno sería un aprendiz de conquistador. Napoleón, un pobre hombre con demasiada historia. Zeus, uno más entre tantos dioses. Satanás, un pequeño y beato demonio claramente reprimido.

El tiempo se fragmentaba en pequeñas o grandes olas que se desvanecían en una playa desconocida y verdaderamente inhóspita. Las cicatrices de los deseos se curaron y fueron sustituidas por la realidad de sueños que fallecieron por inanición.

En el punto de no retorno el vacío de la existencia me desangraba y extenuado me preguntaba y no obtenía respuestas. Preguntas y más preguntas. Ese mismo día la casualidad desesperada, la sangre derramada en una lata oxidada y olvidada me recordó a tí. El mismo día que supe del significado de la palabra amor.
El esplendoroso.
El contenido del horizonte.
El verdadero ser.
La respuesta que no necesita pregunta.
El amor y a tí les conocí el mismo día...

miércoles, 8 de enero de 2020

Preciosa brillantor

La brillantor dels teus ulls aconseguia el que cap paraula o gest.
Ho vaig saber mentre em miraves entre la negre foscor d'una habitació que ja era de Morfeu.
El son que poc a poc és materialitzava, com l'arc de sant Martí després de la pluja, i que em mantenia atent a tanta bellesa que no podia ni volia deixar de fruir. La Desa, fruit de la extranya mescla de flors i dolça passió per l'estimar, ja dormia. Les parpelles reposaven unes damunt de les altres i la respiració entrellaçada a la meva dibuixava el que jo ja volia. Cap paraula, ni cap gest.
Un instant més, sol un instant més dels teus ulls i la seva preciosa brillantor....