El meu avi...

En una mà

un,

a l'altre,

un altre.

El teu últim hivern havia arribat,

en silenci,

sense aixecar sospites.

Un déu egipci,

tòtem indi on donar voltes.

Et mirava des de baix i,

sense ser alt,

em semblaves altíssim.

La teva pell adobada de tant fumar.

Els teus pulmons destruïts pel mateix.

Respiració entretallada i sospirada.
Cos en recessió i un bigoti d'home d'honor.

Roba gran com gran era el teu cor.

Humil vida de diari i futbol radiat .
Es cremaven els cigarrets ducados en els teus llavis.

Mai vaig guanyar una partida i quan ho vaig fer sempre vaig pensar que em vas deixar guanyar.
Aquestes peces que movies ràpid

i jo pensava egoistament durant més temps.

Aquest temps que em regalaves i no sabia .
Estranyo el teu somriure ,

mentre els meus ulls brillants

somien somnis

i et miren com t'allunyes després d'un Diumenge.
Aquest trajecte amb autobús,

el sotragueig constant de la despreocupació infantil .

La calor de la teva mà en la meva

 i la meva seguretat en la teva.
Els teus silencis

i les meves escasses paraules.

Una mirada teva és suficient per omplir la meva ànima,

de nen.
T'estimo com a maquinista del meu tren de joguina , com a pilot d’avió de paper , t'estimo ...
Que tranquil i despreocupat,

amb tu de la mà .
Una pèrgola,

unes cartes,

un casa de barri,

un dòmino

i molts cigars.
Jugar i jugar,

lliures .
Però jo sabia que feies ,

des de lluny.
Em sentia especial i diferent amb tu de la mà.
Encara avui,

que la meves temples són platejades i els hiverns més llargs,

et segueixo veient en aquell pèrgola jugant i fumant ,

segueixo esperant que ens portis amb autobús ,

segueixo plorant al veure en aquell llit el teu cos sense ànima ni vida .
Un nen ,

un home ,

un pare ,

espòs , 

i el meu avi.

El meu primer mort , el meu primer ésser estimat...