Visc en una atmosfera gasosa, sense aire. Un
gas inert augmenta la meva durada. D'aparença feble puc, però, aguantar els
3000 graus sense fondre'm. L'electricitat que m'alimenta i em manté calenta es
va tallar, per no tornar. El corrent ja no arriba al meu fi filament. Em trobo
en un fred i fosc recipient, de vidre, ple de capes de brutícia. Pols
acumulada, a més d'insectes que em van estimar i van morir per mi són, ara, els
meus únics acompanyants.
Em parlen de crisi i por. De crits i
desesperança. Des de dalt contemplo una taula amb escàs menjar i dolor, molt
dolor. Un nen em mira amb ulls tristos, un altre sacseja desesperat el meu
interruptor. M'alço orgullosa mentre a baix s'arrosseguen amb la mirada perduda
i l'orgull ferit.
Les estovalles de color lila brillant ja no
llueixen com abans, malgrat petits feixos de llum que una vella persiana permet.
En un racó jeuen diverses factures i totes comparteixen llegenda "últim
avís".
Vull tornar a il·luminar les seves vides i
prego a Déu dia i nit que el seu efecte, anomenat Edison en el seu honor,
escalfi a aquesta pobra servidora. Que llueixi com antany i retorni als que un
dia em van comprar, una mica d'honor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario