Per a tu...

Un hivern prematur havia arribat el seu món, la seva ciutat, la seva casa ....
Tot presagiava un temporal de proporcions mai imaginades ....
Embolicada en una manta observava per la finestra com les copes ballaven al so de vents huracanats ...
Les branques abans fortes i vigoroses es partien i s'esquerdaven amb absoluta facilitat...
El finestral de doble fulla semblava que havia de trencar-se en mil trossos....
Però ella estava dreta angoixada pel espectacle, en silenci, sense aparentment immutar-se per la debacle que s'anunciava ....
Tot d'una un lleu gest, la seva mirada es diposità sobre una figura estranya, no sabia si era humana, home, nen o dona ....
La següent escena es barreja en els meus records, agafa el seu abric, una bufanda, que s'enrotlla al coll amb elegància, baixa les escales sense pressa, però fermament ...
Des del portal percep amb més claredat la figura sense forma que es divisa a la llunyania ...
La por l'envaeix, no sap si seguir o tornar a la seguretat de la llar ...
Com altres vegades, la seva indecisió la bloqueja ....
Finalment, allunya els seus temors i s'acosta gradualment sense perdre de vista el seu objectiu ...
En aquest moment la seva mirada entre atenta i espantada va coincidir amb la mirada de la figura, si aquesta, sense nom, sense sexe, sense humanitat aparent ....
No podia anar, no podia seguir, la por la tenallava, el vent la sacsejava i els sons polifònics del vent la atordien però ella va romandre immòbil, envaïda per uns sentiments com mai abans havia experimentat ...
És llavors quan els records es barregen amb el somni, la realitat amb l'irreal, el conscient amb l'inconscient ...
El vent es va silenciar, les copes dels arbres van recuperar el seu mandrós moviment ...
Al finestral no hi havia ningú, ningú en el seu món, a la seva ciutat, ni a casa...
Quan era petit, em van explicar aquest relat que ara amb cabells blancs tot just recordo ....
De vegades, quan miro em sembla veure dues formes entremesclades, estimant-se, rebolcant-se en vents de nits silencioses i solitàries ... de sons polifònics i foscor sepulcral ...
La meva mare em va dir que això era l'amor i jo segueixo mirant més enllà del vent ...