miércoles, 25 de febrero de 2015

Retrobament de l'amor perdut


El cel lliure de mocadors blancs.
Clar
i diàfan.

El reflex d'un avió 
que travessa les teulades.

Estimada flor rebel 
escapolida d'un test.

Rellotges Dalinians
de temps 
i ànimes nues
 que parlant d'amor
i d'àngels i dimonis.

De tempestes i calma.

De nits sense dormir.
De dormir sense nits.

Des de la finestra 
el mar infinit.
Des del cor
batecs sincronitzats.

Vaig saber oblidar
quan una ràfega de vent es va emportar la teva imatge.
Llàgrimes salades 
entre els meus llavis.

Retrobament
 en cel lliure
de mocadors blancs.
Clar
i diàfan...



viernes, 13 de febrero de 2015

Llavis



Llavis que xiuxiuegen
què besen
què s'organitzen per pronunciar sons
què acaricien pells tremoloses
què somriuen i s'enfaden
què busquen aliment
què es consumeixen
què reposen i somien
què donen i reben plaer
què s'esquincen
què van néixer enfrontats

què moren units i cansats ...

lunes, 2 de febrero de 2015

Desesperació reversible

Una tira de banderoles i garlandes creua el carrer i parteix en dos el furiós aire de la Ciutat. El seu so s'assembla l'esbufec d'un bou enrabiat. Sol pel carrer, passejo sense destinació. Pensaments cansats, s'infiltren en el meu cap com dards de verí mortal. Sóc com la revetlla que ja va passar, com l'historiador sense història. Un trobador de somnis incomplets que pacte la derrota amb el diable. Una trist fanal solitari embolicat en orins de gos. La desolació del mariner que creu albirar terra i després de diverses milles segueix dins el vaixell. L'olor és nauseabunda, segurament, fruit d'alguna cosa que es remou en la petroquímica propera. Dono un cop de peu a una ampolla que va deixar de ser útil, tirada i buida, espera la seva destrucció. 

Una Noi passa pel meu costat i em somriu, em pregunta si estic bé. Uns ulls plens de vida i d'il·lusió que brillen en la negra nit com estrelles distants de mons remots. Unes mans petites que arrosseguen un gosset inquiet. La tira de banderoles i garlandes es trenca en mil trossos, i el noi es manté observant malgrat el vent huracanat que bufa com mai. Ferm i orgullós, segueix somrient. Li torno el somriure i li dono les gràcies ...

miércoles, 21 de enero de 2015

Segona ment.


Havia perdut les sabates; va rebuscar entre el desordre de l'habitació i per primera vegada va sentir el fred terra, húmit i enrajolat. Va obrir la vella persiana, que va grinyolar agreujada, i la llum es va fer immensa. L'olor del migdia primaveral va desallotjar el ranci i tancat company de pis. L'horitzó es dibuixava perfectament en la llunyania desunint, lleument, cel i mar. Podia escoltar el salt alegre dels dofins, la poderosa respiració de les balenes i, fins i tot, el sigil·lós moviment dels crancs. Les preocupacions proximals es van esvair embolicades en colors càlids i sincers. En la ment sonava una cançó que l'acompanyava en cada lleuger moviment. La segona ment per fi era escoltada. Mentre, seguia descalç...

miércoles, 31 de diciembre de 2014

Bon any 2015!


Un arbre mil·lenari. 
Gotes de rosada i milers de fulles que respiren desitjos.
Aquells que uneixen les ànimes. 
Què enllacen l'amistat en temps de pluja àcida. 
Que el tronc iniciï nous anells, 
formant un bosc de verd esperança, 
de profundes arrels i bells somnis...

Feliç i pròsper any nou, amics/gues. 

De tot cor!! 

viernes, 26 de diciembre de 2014

Mundo Alternativo


Desde siempre había sido ambicioso y competitivo. La vida era una secuencia de batallas legendarias y actos heroicos, una visión infantil e inmadura de méritos y deméritos, de metas y objetivos por nadie antes logrados.

Dice, Carl Gustav Jung, todos nacemos originales y morimos siendo copias. En ese momento desconocía esta frase de este eminente psiquiatra, psicólogo y ensayista suizo. Ahora lo sé, luchaba por ser una copia, un adulto en miniatura que superaba las dificultades sin apenas pestañear. Un Aquiles, Ulises o Alejandro Magno, en ciernes. No era fácil ni sencillo, así que me apliqué en silencio a esa ardua tarea.

Pronto comprendí que la frustración de expectativas era más abundante que los éxitos que conseguía. En aquel momento, me parecía que esconder mis debilidades era lo lógico y en ello me aplicaba con toda la fuerza que un niño puede desarrollar. Los miedos, las dudas, el no saber, la cobardía y finalmente, las lágrimas, fueron sistemáticamente encerrados en un mundo interior que sólo yo conocía. Cada vez pasaba más tiempo en él y menos en una realidad que frecuentemente me superaba. La noria gigantesca giraba sobre su eje y todo el mundo se subía en ella, menos yo.

Un documental de National Geographic me mostró recientemente, como determinados peces voladores pueden verse saltando en las aguas de los mares cálidos de cualquier parte del mundo. Su forma de torpedo aerodinámico les permite alcanzar bajo el agua la velocidad suficiente para emerger a la superficie y sus grandes aletas pectorales en forma de alas les transportan por el aire. Yo, al igual que los peces voladores, emergía de mi interior con la fuerza de la curiosidad, pero casi siempre terminaba como, a menudo, les pasa a los verdaderos  peces, en una barca de algún pescador, o en mi caso encerrado en mí mismo.

La negra noche, sus silencios como refugio, y los libros que leía con fruición, se convirtieron en una realidad más que aceptable. Podía construir el decorado, los sonidos y colores, el olor y el tacto, y los resultados casi siempre eran superiores a su modelo primigenio.

Llego el amor sin avisar, los hijos sin planteármelo, hipoteca, coche, un perro y un pájaro. Luego se añadieron, un pez, una tortuga y un proyecto de hormiguero infantil.

Una crisis mundial azoto con extrema virulencia a la mayor parte de familias de mi pequeño país. Las facilidades que, en mi caso, nunca encontré, ahora se volvieron en empinadas cuestas que para otros se convirtieron en hermosos y modernos ascensores de última generación. Mi ruina, la pérdida de dignidad, en fin, el anonimato del moroso con un trabajo sumergido, y la nada en mi poder. Mis hijos ya no eran mis hijos, mi casa sucumbió a banqueros de fondo buitre.

Sólo me queda mi perro, y mi maravilloso mundo interior. Un vagabundo más, un loco demasiado sensible, un fracasado inadaptado, un deshecho social.

En una ocasión, vi en la televisión un reportaje sobre la Alemania nazi, en una zanja, yacían miles de judíos asesinados, huesos y más huesos, muerte y hambre. En aquel momento, pensé que el mal se encuentra presente en todos nosotros. Mis ojos acuosos no podían creer lo que estaban viendo.

En mi delirio actual, soy consciente de mis aportaciones, son y han sido pequeñas, pero me parezco a tan poca gente…
 

Feliz Navidad, desheredados del mundo.

lunes, 15 de diciembre de 2014

Home de grau zero

Petites gotes de suor s'escorrien pels solcs excavats pel temps. Mai havia estat conscient dels sons de l'interior del seu cos. Ara els sentia amb inusual claredat. En el passat s'ocupava de traduir els nombrosos estímuls que li arribaven amb la determinació del que sap que no pot prescindir de les seves ferides, ni de les seves mels. Abraçat a un futur incert va aprendre a valorar petites sensacions, riures, llàgrimes i por.

La ciutat i els seus habitants, el plàstic dels embolcalls eterns, substituït per l'aire que omplia els seus pulmons, el transcórrer de la sang per les seves venes i artèries, el tacte d'una mà sobre la seva pell i l'electricitat estàtica generada en un canvi de roba ja no eren esbiaixats. Les marees internes van començar a ser conegudes alhora que els estats emocionals s'equilibraven entre edificis de diferent altura, el despertar a un món nou, contrastava amb un passat excèntric poc interessat en les seves necessitats reals. Un petit gest, una carícia tenien poc a veure amb la macroeconomia, i el sol amb la seva barba de núvols li generaven sensacions que gens compartien amb el seu BMV d'alta gama. En les seves relacions íntimes ja no pensava en el final, sinó en el traqueteig d'un tren que descobreix al viatger un món proper i alhora inexplorat. La funció per si mateixa havia deixat d'interessar-li. Els processos entre bambalines, la puresa, la sinceritat i la naturalesa interna ocupen ara els seus pensaments i allunyen d'ell tant el passat com l'esdevenir. El present i els seus imperceptibles i sensuals moviments es van obrir pas entre el fullatge d'arbres que, anteriorment, distorsionaran la seva visió. La pau havia obert una escletxa en la muralla del cor…