El dia arriba
a la seva fi i el fred i la foscor envaeix la petita estança. Avui no es un dia
qualsevol. Un petó de compromís i una senzilla abraçada han escalfat l’ànima
d’un incrèdul, o potser era un descregut. No ho se, i a més, tan sí val. El fet
es que estimar ja no formava part de les diguem “prioritats”, de la seva vida.
Al menys en aquesta. Tan sol havia tastat, quelcom de semblant, quan era més
petit i d’una mestra que, tot ja que dir-ho, era força “sexy” i atractiva. Tenia
ganes de dormir-se per somiar amb ella, però no podia. Una vegada i una altre,
quan aquest era imminent, es desvetllava i sant tornem-hi. Així va passar gran
part de la nit. Ara tancava els ulls, ara els obria. Desesperat, va decidir
aixecar-se i anar a donar un vol. Tot i que la nit era encara poderosa i feia
un fred que gelava el “cul”, del més valent, caminava decidit i amb pas ferm
per esgotar-se. Va caminar fins la matinada i seguia sense gota
de son. Quan ja donava la nit per perduda la va veure, asseguda a un banc i
tapadíssima dins d’una manta quilomètrica, es veia un “caparronet”, que treia
fum. Va acostar-se amb certa por, però de forma decidida. Van mirar-se i
reconegueren quasi al instant. Un sospir sincronitzat, i la noia va obrir la
manta. Ell, sorprès, s’arraulí a la seva bora. L’escalfor dels dos, va donar
pas al son tan esperat...
No hay comentarios:
Publicar un comentario