Estimar

Estimar, si! estimar... Alguns parlaran de sentiment i d’altres d’emoció però ara se que per damunt de tot és demostració i fets. Un, no cal dir-ho, pot estimar moltes coses fins i tot el seu flamant cotxe recent comprat. Pot passar-hi hores entusiasmat amb aquella meravellosa tecnologia i fins i tot no dormir o dormir malament pensant que està solet al pàrquing i que, damunt, aquest no està gens vigilat. Per desgràcia, aquest amor es efímer i un dia desapareix i és ràpidament substituït per un cotxe amb més cavalls més lluent o perquè te senzillament més botons. No, jo parlo d’un altre estimar... D’aquell que les adversitats fan fort, d’aquell que descobreix en nosaltres quelcom que no sabíem que teníem. El de pares vers a fills, fills vers a pares, gossets, canaris, hàmsters,... L’estimar que fa costat quan les coses no van bé. L’estimar que es sobreposa al temps i la seva inevitable erosió.  Aquell que acompanya sense res a canvi. L’estimar que la malaltia no debilita sinó tot el contrari i augmenta la dedicació i l’afecte fins que la vida dicta sentència. Per a mi, i ara que tinc més blanc que negre al meu cabell, aquest és l’autèntic estimar. El que sap que res que fem a la vida te valor sinó hem estimat. I d’aquest amor, tan i tan bonic, no en fem res sinó l’aprenem a demostrar.