Llum d'amor

En llocs d'ombra, 

de negra foscor.

Un fil de llum blanca s'esmicola i ens protegeix.

Riu l'ésser a la vora del llit

i tremola un nen innocent.

El petit agafa fort

l’osset de peluix.

La pell s'estremeix

i llàgrimes furioses

pronostiquen el despertar.

Torna una i altra vegada, 

mil formes i mil pors 

són les disfresses.

L'ésser incansable, 

d'urpes de foc i olor de putrefacció, 

sempre alerta quan la nit s'acosta.

Espera quan la mort ens visita

 i roba l'últim alè de vida.

Un fil de llum blanca s'esmicola en llocs d'ombra i foscor.

L'ésser invisible

de por s'alimenta.

L'ésser invisible 

mor si la llum és amor ...

Creus de vida

Un banc d'un passeig en una ciutat qualsevol.

Tres velles.

Una parella jove.

Elles parlen animadament.

Ells es mengen a petons.

Arbres mil.lenaris donen ombra als esdeveniments.

Un vent sobtat alleugereix el sopor estiuenc.

Una tassa de cafè ja assaborit i un llibre.

Jo.

Un gos que es grata.

Un gat que s'amaga de les mirades dels no gats.

Un cotxe potent rugeix com un lleó engabiat.

Un nen plora i els seus pares deleguen en altres la seva funció.

Uns coloms, aixequen les ales refredant cossos plens de plomes i paràsits.

Aire transparent aquós i pesat, de color vermell volcà.

Olor a menjar acabat de menjar.

 

El temps mor lentament i es cola per les escletxes del clavegueram.

Les velles s'aixequen ajudant-se entre elles.

La dansa adolescent trenca la presa hormonal.

S'ignoren

no existeixen.

Un encreuament de camins diferents.

Cèl · lules joves i velles, instants construïts i destruïts; soledat i vellesa, amor i passió, olor i menjar, cultura, fred, indiferència, unió, vida, molèstia, potència, ...

Per què el sol viu gràcies a explosions recurrents i reiterades?

Per què la lluna és una vella adolescent amb grans?

Per què a les tres hores ja no queden adolescents ni velles ni cotxes ni gats ni ales amb colom?

On és el café?

I el llibre?

I jo?

Cometa en el silenci i la foscor de l’amor...

Cel ple d’estels i una mirada desorientada.

Per què son puntets brillants els estels?

Ciutat de silencis, venes i arteries que irrigant vides i destins incerts.

Llums groguenques i esmorteïdes que amagant gent invisible.

Formiguers i formigues obedients que dormen en la foscor.

Vidres trencats de trencaclosques impossible.

Un camió de brossa enlaire un contenidor de desfetes humanes.

Un cotxe derrapa les seves frustracions diàries.

Un lladrucs en la distància i crits de gust en la foscor.

Un atracament i un mort.

Toll de sang i sirenes.

Finestres obertes i mirades xafarderes.

Propietàries que baixen persianes.

Un dolor insuportable i unes parpelles que volent tancar-se.

La pluja mulla l’esperança urgent de trobar-te.

Vull olorar-te per última vegada.

Assaborir l’instant del primer petó i abraçar el teu cos.

Amor meu, per què son puntets brillants els estels?

Paraules...

Només paraules ensamblades per fils invisibles, síl · labes que xiuxiuegen i s'estremeixen en els teus llavis.

S'esvaeix l'alè mentre llangueix l'última d'elles.

Melodia que vibra de caixa de música i ballarina que dóna voltes sense remei. Volteja i volteja, gràcies a corda infinita.

Fum de cigarreta que flirteja al so del ventilador que foragita aires pesats i estiuencs.

Chopen i el seu nocturn segueixen dansant,  satisfent de fragàncies romàntiques l'estada.

Tango de llavi inferior i superior que tradueixen sentiments d'elaborades emocions.

Veu de deessa i esperit indomable de país remot i multicolor.

Cigne blanc, recull amb les seves ales lletres negres perdudes en la teva ànima.

Aquestes, ja paraules, que van ser la meva balada.

Encara es commou el cor quan recordo la seva articulació.

Vents eteris de fràgil vidre ...

Només paraules que en la teva boca seran eternes ...

Paraules, més que paraules…

Maleducat...

Una pell com la d'altres.
Somnis i il·lusions d'un nen innocent.
Una mare i un pare que el renyen.
Una mare i un pare que discuteixen.
Por fosca d'emocions negatives que trenquen un cor pur.
Terra que tremola una música estrident.
Espant indiferent entre la gent; no va amb nosaltres!
Augmenten els crits, els cops, les onades violentes de ments malaltes.
Ulls nets de cristall infantil,  enterbolits per llàgrimes de desesperació.
Segueixen amb pas ferm i mirada rabiosa els pares.
El cor del infant batega fort, no entén el dialecte adult d'odi i rancúnia.
El temps passa per tots.
I tots passen pel costat d'un nen com un altre.
Ha crescut i el renyen; somriu indiferent.
Veus de to alt no el commouen.
Camina brut; ja normalitzat.
Sabates desgastades i forats als mitjons.
Pares prims que borden intoxicats.
Civilització egoista que aparta la vista.
Merda amb merda.
Aigua de font calenta i depurada.
Aigua mineral de nens amb més sort.
Ferida oberta en un tiroteig. La sang brolla com autobús sense parades.
Gent que corre i mira des de lluny.
Una navalla a la butxaca i cinc euros.
Una foto descolorida de família disfuncional.
Un policia parla amb un altre: “malparit, era un malparit”.
Una pell de jove ja morta, pàl·lida, esquitxada d'escopinades invisibles;
semblant a la d'altres...

Teràpia de xoc

Papallones voletegen al nostre voltant 

Obrint un capítol que va néixer amb dolor ... 

La roba llisca lentament unint en la seva caiguda els llavis. 

Abraçada interminable de cors trencats. 

Les meves mans perfilen el teu cos. Envaeixen espais i tanquen ferides. 

S'alimenta la flama incombustible, i la vergonya perd la seva enèsima batalla. 

El temps s'esvaeix, i els dits són fràgils plomes que acaricien les hores. 

Els cossos componen un retrat sense marc, sense luxe, de pur plaer. 

Es deslliguen passions amagades, nuant antics desamors. 

Dono corda al mecanisme emocional, que em torna a la

joventut. 

Les neurones dominades i subjugades per l'amor. 

El fred gel és aigua en ebullició. 

El compositor acaba la partitura sense instruments ni escenari. 

Quadre pintat en absència de pinzell. 

L'escriptor extravia el paper i l'arrel quadrada és ara rodona, circular i única. 

Una llàgrima compartida, 

que és teva i és meva ... 

Papallones voletegen al nostre voltant 

i tanquem els ulls ja sense por ...

Superficialitat...

Les flors adornaven l'arbre mil·lenari.
De tronc fort i caràcter imperial.
Tot tipus de ocells feien els seus nius a les seves branques.
En la seva ombra s'havien refugiat amants, escriptors i pintors.

Però avui està malalt, i el seu orgull esquerdat.
Cada vegada més buit i feble.
Fulles perforades,
per insectes de tota mena, que cauen arreu.
Ferit de mort,
i de pluja àcida...

Ningú s'acosta a aquest veterà.
Abandonat, trist ...
El pintor ja no el vol al pinzell.
Els amants buscant altres ombres, més frondoses i espesses.
L'escriptor es mostra decadent.

Ningú s'adona de les seves arrels,
fortament subjectes al terreny on va néixer.
Només tu, petit pardal d'avantpassats savis, guardes la seva memòria.
Només tu, petit pardal vas conèixer, realment, el seu bell interior ...