Deu enemics morts, i un en el nostre grup.
Els bombardejos continuen i llums centellejants s'albiren en l'horitzó.
La nostra base és relativament segura, i crec que l'enemic no compta amb mitjans, humans ni materials, per a un atac.
La nostra missió era relativament senzilla, capturar un capitost local i alliberar un periodista.
En línies generals, un èxit.
Llavors, perquè em sento malament?
Perquè veig a les mans un tremolor que no existia?
Perquè veig en els meus ulls només dolor i mort?
Perquè ja no crec en res?
Em costa agafar el son, crits i cossos trossejats són els culpables.
Ahir em va arribar la teva carta, com sempre em parles de la teva vida sense mi.
Del molt que em trobes a faltar, del nostre fill i la seva entrada a l'escola primària.
Ho sento tan llunyà, estimada!
Ja no sóc el que vas conèixer en aquell estiu de calor insuportable.
Una ombra que navega en un vaixell abandonat.
Un cor que bomba sang gelada.
Sense il · lusió, ni esperança.
Un mort vivent que espera una ànima caritativa que el remati.
Em pudreixo en les misèries dels Homes.
I per fi m'adormo ...
Sergent comuniqui de forma urgent la baixa del soldat Mike Blomberg, deixa nen i dona ...
No hay comentarios:
Publicar un comentario