lunes, 30 de marzo de 2015

Me siento libre...

Me siento libre…

Y aunque la nada me acompaña en muchos de mis viajes existenciales, mi tren no tiene marcha atrás, ni quiere tenerla. Me someto al traqueteo constante de vaivenes de insondables socavones y, a pesar del miedo que me embarga,  miro desde la proa de mi Titanic como el viento mece mi escaso pelo, como la sal marina seca lágrimas pasadas, como el infinito se muestra en todo su esplendor. Soy un trovador de sensaciones, un músico sin música que vive el momento. Que mira a través del iris verdoso, y se nutre de sentimientos encontrados. Cuando oscurece, busco las escasas estrellas en horizontes inexplorados, cuando amanece, me pierdo entre sábanas limpias, que reflejan la luz de un sol fuerte y brillante. Acepto mi devenir sin grandes preocupaciones, decido que los puñales de la incomprensión ya no me dolerán. Miraré de frente tus ojos y me dejaré llevar por tus caricias. Mi libro gastado,  entre manos temblorosas, cederé para que puedas verlo. Leerás las líneas, y alguna lágrima, seguro se derramará. Nos abrazaremos en el intercambio de palabras unidas por la semántica del corazón. Susurraremos voces entrecortadas y haremos el amor sin saber si existe.

Permaneceré una vida entre tus brazos mientras me estremezco en el aquí del placer o dolor.

Soñaré en blanco y negro, mientras solo nos quede el Paris de Casablanca, un rebelde sin causa, un James Dean que estrella su vida en la carretera mientras suena la música de Gladiator.

Mientras me hundo en el frío océano, seré un héroe, y me dejarás marchar sin nada, ni tan solo un diamante de recuerdo.


Inerte y flotando, una pequeña mancha de carmín, delatará, para otros, que alguna vez este deformado cuerpo, 

se liberó al amor...

viernes, 6 de marzo de 2015

Caída libre


El avión asciende hasta los 3000 metros.

Una última mirada al vacío y me lanzo con determinación.

Miles de saltos me califican como experto. Sin embargo, sé, a ciencia cierta, que multitud de factores pueden dar con mis huesos en el duro suelo. A medida que el paracaidismo se convirtió en algo más que un deporte, fui tomando conciencia de los riesgos que asumía, y esto, que puede asustar al común de los mortales, fue para mí un motivo más para seguir saltando. Después de un par de minutos de caída libre, abro mi paracaídas “Cross Brand”. A través de los mandos, consigo dirigir mi vuelo hasta el punto acordado previamente.

Mis pies tocan el suelo de un mundo que ya no comprendo. Si todo fuera tan fácil, pienso para mis adentros. Divorciado tres veces, con varios hijos que no conocía ni me conocían. Arruinado por una inversión a destiempo. Sin hogar permanente, y sólo, muy sólo.

Desde niño, siempre había envidiado a los pájaros. Sus vuelos aprovechando las corrientes de aire, sus descensos, en algunos casos vertiginosos, me atraían más que cualquier cosa en el mundo. De manera que me convertí en ornitólogo sin apenas proponérmelo. Un paso lógico para un niño que solía arrastrar una pequeña libreta donde anotaba todo lo referente a cualquier cosa que volara.

¿Dónde estás ángel de la guarda?

¿Por qué dejé de sentir placer cuando follaba?

¿Cómo se vive en una tierra sin cielo?


Está oscuro y abro la ventana, un aire apagado y frío me sacude el alma. Salto con determinación. Una caída libre a más 100 Km/hora. 

Mi último salto.


Sin paracaídas...

miércoles, 25 de febrero de 2015

Retrobament de l'amor perdut


El cel lliure de mocadors blancs.
Clar
i diàfan.

El reflex d'un avió 
que travessa les teulades.

Estimada flor rebel 
escapolida d'un test.

Rellotges Dalinians
de temps 
i ànimes nues
 que parlant d'amor
i d'àngels i dimonis.

De tempestes i calma.

De nits sense dormir.
De dormir sense nits.

Des de la finestra 
el mar infinit.
Des del cor
batecs sincronitzats.

Vaig saber oblidar
quan una ràfega de vent es va emportar la teva imatge.
Llàgrimes salades 
entre els meus llavis.

Retrobament
 en cel lliure
de mocadors blancs.
Clar
i diàfan...



viernes, 13 de febrero de 2015

Llavis



Llavis que xiuxiuegen
què besen
què s'organitzen per pronunciar sons
què acaricien pells tremoloses
què somriuen i s'enfaden
què busquen aliment
què es consumeixen
què reposen i somien
què donen i reben plaer
què s'esquincen
què van néixer enfrontats

què moren units i cansats ...

lunes, 2 de febrero de 2015

Desesperació reversible

Una tira de banderoles i garlandes creua el carrer i parteix en dos el furiós aire de la Ciutat. El seu so s'assembla l'esbufec d'un bou enrabiat. Sol pel carrer, passejo sense destinació. Pensaments cansats, s'infiltren en el meu cap com dards de verí mortal. Sóc com la revetlla que ja va passar, com l'historiador sense història. Un trobador de somnis incomplets que pacte la derrota amb el diable. Una trist fanal solitari embolicat en orins de gos. La desolació del mariner que creu albirar terra i després de diverses milles segueix dins el vaixell. L'olor és nauseabunda, segurament, fruit d'alguna cosa que es remou en la petroquímica propera. Dono un cop de peu a una ampolla que va deixar de ser útil, tirada i buida, espera la seva destrucció. 

Una Noi passa pel meu costat i em somriu, em pregunta si estic bé. Uns ulls plens de vida i d'il·lusió que brillen en la negra nit com estrelles distants de mons remots. Unes mans petites que arrosseguen un gosset inquiet. La tira de banderoles i garlandes es trenca en mil trossos, i el noi es manté observant malgrat el vent huracanat que bufa com mai. Ferm i orgullós, segueix somrient. Li torno el somriure i li dono les gràcies ...

miércoles, 21 de enero de 2015

Segona ment.


Havia perdut les sabates; va rebuscar entre el desordre de l'habitació i per primera vegada va sentir el fred terra, húmit i enrajolat. Va obrir la vella persiana, que va grinyolar agreujada, i la llum es va fer immensa. L'olor del migdia primaveral va desallotjar el ranci i tancat company de pis. L'horitzó es dibuixava perfectament en la llunyania desunint, lleument, cel i mar. Podia escoltar el salt alegre dels dofins, la poderosa respiració de les balenes i, fins i tot, el sigil·lós moviment dels crancs. Les preocupacions proximals es van esvair embolicades en colors càlids i sincers. En la ment sonava una cançó que l'acompanyava en cada lleuger moviment. La segona ment per fi era escoltada. Mentre, seguia descalç...

miércoles, 31 de diciembre de 2014

Bon any 2015!


Un arbre mil·lenari. 
Gotes de rosada i milers de fulles que respiren desitjos.
Aquells que uneixen les ànimes. 
Què enllacen l'amistat en temps de pluja àcida. 
Que el tronc iniciï nous anells, 
formant un bosc de verd esperança, 
de profundes arrels i bells somnis...

Feliç i pròsper any nou, amics/gues. 

De tot cor!!