Mares i fills...

Un got a la taula i el teu reflex distorsionat en el vidre. Hores lentes de temps foscos viscuts i per viure. Es trenca l'os que estructura l'ordre i el desordre, que agafa el temps que es cola per la claveguera d'un passat que no tornarà. Des de la pell s'estarrufen els borrissols en recordar, i la mel és amarga quan no hi ets. El cel es desploma amb el seu pes real, emmudint i silenciant l'esdevenir. Un colom es desploma pel fred hivernal, i la seva mort em recorda l'oblit. Vidres trencats on em vas donar de beure i plats de porcellana envellits en un armari de cuina que ja no existeix. Avui vull recordar el teu meravellós somriure i la teva simple presència, abnegada i crucial en la meva vida. El fred hivern ha arribat i la neu omple el meu cabell, la meva mirada viatja en un ahir que aboca llàgrimes, llàgrimes de vidre.