Al menys...

 

L'amor és el remei a tots els mals.

Al menys els meus...

Una mirada i un somriure múrri.

Al menys els teus...

Uns dits entrellaçats i la pell alterada.

Al menys els nostres...

Al menys...

Sinceramente

 Decidí vivir

viviendo

Decidí amar

amando

Sincera y absolutamente

La Rosa

 La suor rellisca sinuosa 

pels cosos trencats

De Rosa bonica

plena d'espines i fragilitat

S'altera la pell i el cor s'accelera

pel desig i la nuesa prohibits

Sang que brolla ben vermella

del nostre pit

Agafa fort aquesta branqueta

d'espines entre els dits

Si demà preciosa

ets la Rosa del meu jardí

Raons de l'ànima

 La llàgrima era de tristesa infinita. L'estimava, sí. Ell no. Mai hauria dit que enfonsada com estava la fosca i tenebrosa nit fos refugi i el plor desconsolat, l'anima del seu amor.

Te conocí...

El envoltorio de mi vida podía ser otro pero no, no lo era.

El horizonte a través de aquella ventana infantil no podía ser más esplendoroso.

Alejandro Magno sería un aprendiz de conquistador. Napoleón, un pobre hombre con demasiada historia. Zeus, uno más entre tantos dioses. Satanás, un pequeño y beato demonio claramente reprimido.

El tiempo se fragmentaba en pequeñas o grandes olas que se desvanecían en una playa desconocida y verdaderamente inhóspita. Las cicatrices de los deseos se curaron y fueron sustituidas por la realidad de sueños que fallecieron por inanición.

En el punto de no retorno el vacío de la existencia me desangraba y extenuado me preguntaba y no obtenía respuestas. Preguntas y más preguntas. Ese mismo día la casualidad desesperada, la sangre derramada en una lata oxidada y olvidada me recordó a tí. El mismo día que supe del significado de la palabra amor.
El esplendoroso.
El contenido del horizonte.
El verdadero ser.
La respuesta que no necesita pregunta.
El amor y a tí les conocí el mismo día...

Preciosa brillantor

La brillantor dels teus ulls aconseguia el que cap paraula o gest.
Ho vaig saber mentre em miraves entre la negre foscor d'una habitació que ja era de Morfeu.
El son que poc a poc és materialitzava, com l'arc de sant Martí després de la pluja, i que em mantenia atent a tanta bellesa que no podia ni volia deixar de fruir. La Desa, fruit de la extranya mescla de flors i dolça passió per l'estimar, ja dormia. Les parpelles reposaven unes damunt de les altres i la respiració entrellaçada a la meva dibuixava el que jo ja volia. Cap paraula, ni cap gest.
Un instant més, sol un instant més dels teus ulls i la seva preciosa brillantor....

Font Vella

La font de la vida eterna era en un bosc de branques màgiques i bruixes de la llum i la foscor. Pins i alzines i arbres de fulla caduca, com el roure i l’avellaner, ens feien companyia. Era tard i l'humit terreny ens feia relliscar una vegada i un altre. Animals salvatges ens vigilaven, més per por, qué per fer-nos mal. El silenci i la foscor ja ens envoltaven i les mirades encreuades eran de clara preocupació. La possible pèrdua, el fred i la manca d'experiència ens accelerava el cor. En un instant les mans és van entrellaçar i les pells esborronades van donar pas a la visió d'una petita font que dormia sota una escala envellida i tenebrosa. Vam veure plegats i una escalfor i ànim renovat ens va dur a casa, sans i estalvi. La puressa de la cristalina aigua no ens durà, segurament, a la vida eterna, però allò d'estar amb qui desitges és, ni més ni menys, que el petit rajoli del nostre i senzill destí...