Font Vella

La font de la vida eterna era en un bosc de branques màgiques i bruixes de la llum i la foscor. Pins i alzines i arbres de fulla caduca, com el roure i l’avellaner, ens feien companyia. Era tard i l'humit terreny ens feia relliscar una vegada i un altre. Animals salvatges ens vigilaven, més per por, qué per fer-nos mal. El silenci i la foscor ja ens envoltaven i les mirades encreuades eran de clara preocupació. La possible pèrdua, el fred i la manca d'experiència ens accelerava el cor. En un instant les mans és van entrellaçar i les pells esborronades van donar pas a la visió d'una petita font que dormia sota una escala envellida i tenebrosa. Vam veure plegats i una escalfor i ànim renovat ens va dur a casa, sans i estalvi. La puressa de la cristalina aigua no ens durà, segurament, a la vida eterna, però allò d'estar amb qui desitges és, ni més ni menys, que el petit rajoli del nostre i senzill destí...

Carol

A vegades la foscor és de vidre trencat i fa mal, molt de mal. D'un instant a un altre, la vida ens posa difícils entrebancs que podem enfrontar a cegues i envoltats d'incerteses. Aquesta que amb tu s'esvaeix fent valents els actes de covardia. Que d'un sol somriure veigi colors i no grisos. De fred hivern a escalfor estiuenca. A través dels estels en negre nit, la pell va sentir l'eterna puresa i cristalina veritat. És l'amor que comptava! Una escletxa de dolor pot obrir-se en qualsevol moment i milers de bocins escampats tornaran al no res. Ara, pacientment, s'uniran tots i cada un d'ells fins un nosaltres, fins un tot que donarà forma, delicadament, a la nostra ànima. El fil prim d'una vida a vegades dura, esdevindrà acer indestructible amb les mans entrellaçades dels cors de qui s'estimen. El destí pot ser cruel, però ja no tinc por. Si vens, aquí ens trobaràs, dempeus i mai agenollats.

Per a tu, amb qui comparteixo vida i tan estimo...

De tanto...

De la oscuridad surgen las estrellas
como puntos de luz en universo silencioso.
De la herida el dolor.
Del fuego el calor.

De ella.
Vive el alma entre acordes tumultuosos.
Ya sin temor.
De tanto amor...

Mai és massa...

Mai és massa, l'estimar, quan esdevé entre l'escalfor de dits enllaçats.
Mai és massa, quan els cors bategen sincronitzats i les ferides contraposades es curen sense adonar-nos.
Mai és massa tard, en el somni, si plegats ballem entre la pluja i les llàgrimes a camara lenta relliscan entre ànimes de paper de colors.
Mai és massa, l'amor, quan l'abraçada brilla en la coberta del ulls.
Mai és massa, escoltar, el so del mar quan junts escolpim de sorra l'univers de veus i polifònies profundes en el fons d'un oceà d'estels.
Mai és massa,
de tu...

Cinco minutos

Cinco minutos de inspiración fueron suficientes para enamorarme de ti.
Caminábamos al unísono entre las juntas de una acera construida entre dolor. Las huellas del tránsito en nuestra piel y alcantarillas rebosantes de cansancio y frustrado desamor.
La cascada emocional inundaba la lúgubre calle entre palabras recortadas, letra a letra, fonema a fonema, susurro a susurro, silencio a silencio, respiración a respiración. Ojos huidizos y alguna mirada furtiva, insegura y apegada a la herida y a los cortes que supuraban un ayer al que ya no queríamos ni podíamos volver.
Entre luces brillantes, músicas y gentes que no importaban, se acercó una despedida no deseada. Sin poesía, pero con un pequeño andamio donde subirnos y creer.
Morfeo nos adormeció y Eros, en uno más de sus divertidos pasatiempos, mandó a Cupido un trabajo sencillo y difícil. Habló este, pausadamente entre sollozos al principio y risas desacomplejadas después, de algo que ya sabíamos. No éramos escultores, ni poetas. No teníamos dinero para una gran mansión. Ni siquiera lo teníamos fácil. Sus risas coincidieron con una frase a modo de dardo que nunca olvidaré; “Tu mundo será maravilloso si ella está en él”. Chronos, controlo el tiempo que ya no nos pertenecía y el camino eterno se abrió paso mágicamente.

Las almas rotas, antaño afiladas y amarillentas, fueron reconstruidas a modo de “Kintsugi”, haciendo bello y fuerte lo que empezó siendo frágil. Los corazones maltrechos, fueron reparados con hilos dorados de amor, en cinco, solo cinco minutos de inspiración, suficientes para enamorarme, eternamente, de ti...

TU

Saps que el teu somriure dolç em pertorba fins el punt de fer que la pell s'esborroni. Cada nit, i ja van unes quantes, t'acarono en somnis mentre el són dilueix el pensar en simples impulsos elèctrics. D'entre nuvols grisos i emocions poc recomanables la primavera va esclatar entre flors renascudes i olor d'ànima   sencilla, transparent i pura. La vida flueix per camins plens de joia i de il·lusió. El temps de les llàgrimes s'esvaeix per donar pas a un nou món on tu hi ets present. T'estimo i no es fàcil de pronunciar. T'estimo amb la pell. T'estimo mentre esmorzo. T'estimo quan ballo. T'estimo quan nedo, quan treballo. T'estimo, t'estimo, t'estimo...,

De pedra...

El temps xiuxiuejava paraules d'esperança que ella creia falses i buides. El seu cor era de pedra i ja res ni ningú podria danyar-la. El foc, antany considerable, havia donat pas a una petita flama a punt d'extingir-se per inanició. El seu cos i ment funcionaven per pura inèrcia, com el vell molí que roda per rodar. Així, de sobte, un feix de llum la va enlluernar momentàniament. Un somriure de sorpresa i una mirada dolça com la mel. Encara era. Era. Allà!