No te amoïnis per ells, només comptem nosaltres

No te amoïnis per ells, només comptem nosaltres.

Si,  és així!
Tan si val si la foscor és més negre que mai. Si la lluna no és plena. Si el blau cel d'aquell estiu és passat i atormentat.  Si tothom en parle i ningú en sap. Si hi ha son de tant insomni. Si l'infinit és mes infinit que mai. Si el temps indiferent importa però no passa. Si és més pobre que una rata. Si és de color o descolorit. Si dona, nena, nen, o l'home. Si vesteixen d'esport o el practiquen. Si seien o s'aixequen. Si curta és la distància o llarga. Sisi, o sinó.

No te amoïnis per ells, només comptem nosaltres...

viuré

El molí de la vida segueix donant voltes entre aires que acaricien la nostra pell i vents huracanats que la desprenen. L'ànima s'alimenta d'uns i altres. Segueix vivint! Gaudeix d'aquest brusc o dolç moviment que en un altre temps recordaràs, sens dubte, amb senil enyorança.

El Psicòleg

Bones, em dic Alek Bulgákov Acosta i com es pot entreveure sóc de mare Argentina, en concret ella va néixer i viure en un barri de Buenos Aires anomenat Olivos, i el pare era, perquè ja és mort, de Serov, una ciutat important de la serralada dels Urals.

Estic aquí per fer un relat de la meva primera visita a un psicòleg, crec que en diuen clínic. Sobre els voltants de maig, vaig patir una crisi existencial de importància que em va dur directament a patir una depressió. Tenia un problema i resolutiu com sóc, vaig anar per feina. El psicòleg que vaig decidir venia recomanat per moltíssima gent que n’estaven prou contens fins el punt, de tornar-hi de tant en tant.

Quan el vaig conèixer i una vegada fetes les presentacions protocol·làries, sincerament no va fer-me “ni fu ni fa”. De fet, sempre havia pensat que aquesta gent els hi faltava un bull. A veure qui estan bé del cap es dedicaria a perseguir problemes quan tothom en fuig?. Dit d’un altre manera més vulgar, a qui li agradaria dedicar-se a donar-se cops contra a vegades vertaderes parets?. Bé, suposo que per vocació sadomasoquista i diners, o pel gust pel costat fosc o d'altres difícils d’imaginar per una ment “normalitzada” com la meva. Potser totes juntes o simplement ajudar, el cas es que jo els veia “rarets”, i punt.

Bé, el ¨tiu¨ era d’uns cinquanta anys pel canós i curt, amb una barba igualment descolorida. Uns ulls verd militar, clars i penetrants, li donaven un aire intel·lectual, sobretot quan arrodonia la seva imatge amb unes ulleres de pasta negre sense dubte per pagar el preu de llegir massa i malament. Els adjectius podrien anar des de misteriós, reflexiu, o directament cara de sonat.

A la tercera pregunta que em va fer ja vaig veure que no anàvem bé i que efectivament la meva teoria sobre aquesta gent era plenament encertada. Quina mala sort! jo deprimit i un “tiu” “raret”, per ajudar-me. – Vostè cóm es definiria?-. Vaig vacil·lar, i després d’uns instants d’estupor li vaig deixar anar d’una tirada. –Uff, doncs, bàsicament com un romàntic-. Realment no sabia ni perquè havia dit el que acabava de dir, però tot i això vaig continuar sorprès, però molt sorprès de mi mateix. Miri sempre he estat una persona racional i equilibrada que s’obliga a fer les coses amb perseverança i bona actitud. Segurament la barreja genètica, Russa-Argentina, m’ha jugat males passades i damunt després de quasi quinze anys a Catalunya ha fet de mi un cas particular digne d’estudi sociològic. On anàvem, per a mi l'amor, com deia Erich Fromm, és l'única resposta corda i satisfactòria al problema de l'existència humana. –No creu que aquesta paraula en el llenguatge s'ha prostituït fins l’extenuació?-. Ho va dir sense immutar-se i amb un to absent de malicia i arrogància. Te raó, vaig respondre ràpidament, i es així, però que hi farem si tot acabem per prostituir-ho.

Com li deia, crec en l’amor  com a base i guia de l’existència harmònica dels homes i dones. He arribat a aquesta conclusió després d’un estudi minuciós de l’historia; guerres, genocidis i vertaderes atrocitats han succeït en absència d’amor. La meva vida, sense anar més lluny, ha estat un parany on la racionalitat i la seguretat prevalien per damunt d’altres qüestions. Si, clar que cal racionalitat i seny com diuen per aquí, però sense estimar o que t’estimin quin sentit te tot plegat? Hi han altres emocions i/o sentiments, tot i així, aquesta, la considero la clau de volta de la humanitat. He patit dolor, dificultats econòmiques i fins i tot he dormit el carrer durant una llarga temporada, i el que em va salvar va ser, estimar la vida, l’amor per un gos, per la persona que em alimentar, per l’escalfor i el fred. Per a mi. La direcció d’una vida orientada a estimar mai potser una mala decisió, tot i que, lògicament, pot comportar una bona dosi de dolor. 

-Miri voldria deixar-ho aquí. Ja tinc una mica clar el que vull i fins i tot ja se perquè està vostè aquí-. Em va mirar somrient, va tancar la carpeta tot endreçant les notes que havia pres durant aquella estona. -Que li dec? Res-. La meva teoria es veia nova i plenament confirmada. Són “rarets” aquests psicòlegs, almenys, aquest ho és. Mentre em va semblar veure una minúscula llàgrima que relliscava galta avall i anava a dormir sobre la seva arrugada camisa. Em vaig aixecar, li vaig donar les gràcies i marxar després de donar-li una forta abraçada. Em sentia millor...

Uno más...

Buscaba un nuevo amanecer entre paisajes urbanos llenos de gente. Observaba con detenimiento sus gestos y movimientos que, aunque parecían al azar, tenían un orden posiblemente

divino. Niños jugando alegres y ajenos a cualquier cosa que no fuera ellos mismos y padres persiguiendo y aleccionando sobre todo y sobre nada. Parejas de todas las edades, algunas ignorándose y otras acariciándose. Gente mayor sentada tomando algo y hablando en tono crítico sobre la juventud actual. Ladridos de perros que eran silenciados con diligencia y voces distintas. Ruidos, muchos ruidos; de tráfico, lloros, risas, gritos agudos, gritos graves y susurros. Los olores suponían una amalgama indescifrable de perfumes, desodorantes y sudor.

Sentado en el suelo y apoyado en la pared de una tienda de los “chinos”, fumaba un cigarrillo tras otro y así, de la mera observación paso al simple pensar. Los pensamientos eran rápidos y fugaces y le causaban emociones dispares que para nada podía controlar. Paso una hora, quizás dos o tres y sin saber muy bien porque, se levantó y se perdió entre la muchedumbre que anda buscando un nuevo amanecer entre paisajes urbanos llenos de gente…

Tornar a creure...

El dia arriba a la seva fi i el fred i la foscor envaeix la petita estança. Avui no es un dia qualsevol. Un petó de compromís i una senzilla abraçada han escalfat l’ànima d’un incrèdul, o potser era un descregut. No ho se, i a més, tan sí val. El fet es que estimar ja no formava part de les diguem “prioritats”, de la seva vida. Al menys en aquesta. Tan sol havia tastat, quelcom de semblant, quan era més petit i d’una mestra que, tot ja que dir-ho, era força “sexy” i atractiva. Tenia ganes de dormir-se per somiar amb ella, però no podia. Una vegada i una altre, quan aquest era imminent, es desvetllava i sant tornem-hi. Així va passar gran part de la nit. Ara tancava els ulls, ara els obria. Desesperat, va decidir aixecar-se i anar a donar un vol. Tot i que la nit era encara poderosa i feia un fred que gelava el “cul”, del més valent, caminava decidit i amb pas ferm per esgotar-se. Va caminar fins la matinada i seguia sense gota de son. Quan ja donava la nit per perduda la va veure, asseguda a un banc i tapadíssima dins d’una manta quilomètrica, es veia un “caparronet”, que treia fum. Va acostar-se amb certa por, però de forma decidida. Van mirar-se i reconegueren quasi al instant. Un sospir sincronitzat, i la noia va obrir la manta. Ell, sorprès, s’arraulí a la seva bora. L’escalfor dels dos, va donar pas al son tan esperat...

Estimar

Estimar, si! estimar... Alguns parlaran de sentiment i d’altres d’emoció però ara se que per damunt de tot és demostració i fets. Un, no cal dir-ho, pot estimar moltes coses fins i tot el seu flamant cotxe recent comprat. Pot passar-hi hores entusiasmat amb aquella meravellosa tecnologia i fins i tot no dormir o dormir malament pensant que està solet al pàrquing i que, damunt, aquest no està gens vigilat. Per desgràcia, aquest amor es efímer i un dia desapareix i és ràpidament substituït per un cotxe amb més cavalls més lluent o perquè te senzillament més botons. No, jo parlo d’un altre estimar... D’aquell que les adversitats fan fort, d’aquell que descobreix en nosaltres quelcom que no sabíem que teníem. El de pares vers a fills, fills vers a pares, gossets, canaris, hàmsters,... L’estimar que fa costat quan les coses no van bé. L’estimar que es sobreposa al temps i la seva inevitable erosió.  Aquell que acompanya sense res a canvi. L’estimar que la malaltia no debilita sinó tot el contrari i augmenta la dedicació i l’afecte fins que la vida dicta sentència. Per a mi, i ara que tinc més blanc que negre al meu cabell, aquest és l’autèntic estimar. El que sap que res que fem a la vida te valor sinó hem estimat. I d’aquest amor, tan i tan bonic, no en fem res sinó l’aprenem a demostrar. 

Reflexión irreflexiva y emocional

El tiempo detenido en la emoción de tu ausencia. Soy consciente de ella y de mis intentos por no sentirla. Es una cuestión de tiempo, me digo, y realmente lo es. Días, meses o años, pero se desvanecerá. Quizás un hilo de frágil composición unirá las mentes en un ayer que murió entre suspiros de frustración y desesperanza.

Un acto de amor puede ser dejar marchar y empezar el duelo desde la confusión inicial. Las etapas se sucederán, invertirán o transmutarán en sentimientos de difícil pronóstico. La reconstrucción final dependerá de ese proceso y de su superación más o menos elaborada.

Y si por pensar fuera, uno puede encontrar explicaciones dispares a la locura de las relaciones de pareja. Yo hace tiempo que dejé de buscarlas y de teorizar respecto a causas, hipótesis y torturas auto aplicadas. Seguramente algo tan sencillo y complejo a la vez no requiere de más drama que el propio padecer.

Demasiadas veces nos revolcamos en el silencio, la depresión, el griterío o las opiniones de terceras personas que con más o menos acierto efectúan un diagnóstico sesgado por sus creencias, personalidad y experiencia en la vida. ¿Para qué? si hay que vivir, acertando o errando, sufriendo o no, felices o no tanto, ¿Vivimos, o dejamos de hacerlo?

A riesgo de ser tachado de frívolo diré que la realidad por mucho que la adornemos acaba por adelantarnos incluso en línea continua y por mucho deportivo que llevemos. Evidentemente, eso pueda retrasar lo inevitable y entrar en la pura hipocresía de otra época y curiosamente a cierta realidad virtual.

Si algo he aprendido es que cada uno somos responsables de las decisiones que tomamos y/o sus consecuencias. Tengo la impresión de que algo tan intuitivo y quizás impulsivo como la toma de decisiones en las relaciones de pareja no puede someterse a un escrutinio desmesurado. Si no va, no va.

Al final el acto de querer no es seguir a toda costa sino dejar ir para amar, ser amado y amarse a uno mismo.