Raons de l'ànima

 La llàgrima era de tristesa infinita. L'estimava, sí. Ell no. Mai hauria dit que enfonsada com estava la fosca i tenebrosa nit fos refugi i el plor desconsolat, l'anima del seu amor.

Te conocí...

El envoltorio de mi vida podía ser otro pero no, no lo era.

El horizonte a través de aquella ventana infantil no podía ser más esplendoroso.

Alejandro Magno sería un aprendiz de conquistador. Napoleón, un pobre hombre con demasiada historia. Zeus, uno más entre tantos dioses. Satanás, un pequeño y beato demonio claramente reprimido.

El tiempo se fragmentaba en pequeñas o grandes olas que se desvanecían en una playa desconocida y verdaderamente inhóspita. Las cicatrices de los deseos se curaron y fueron sustituidas por la realidad de sueños que fallecieron por inanición.

En el punto de no retorno el vacío de la existencia me desangraba y extenuado me preguntaba y no obtenía respuestas. Preguntas y más preguntas. Ese mismo día la casualidad desesperada, la sangre derramada en una lata oxidada y olvidada me recordó a tí. El mismo día que supe del significado de la palabra amor.
El esplendoroso.
El contenido del horizonte.
El verdadero ser.
La respuesta que no necesita pregunta.
El amor y a tí les conocí el mismo día...

Preciosa brillantor

La brillantor dels teus ulls aconseguia el que cap paraula o gest.
Ho vaig saber mentre em miraves entre la negre foscor d'una habitació que ja era de Morfeu.
El son que poc a poc és materialitzava, com l'arc de sant Martí després de la pluja, i que em mantenia atent a tanta bellesa que no podia ni volia deixar de fruir. La Desa, fruit de la extranya mescla de flors i dolça passió per l'estimar, ja dormia. Les parpelles reposaven unes damunt de les altres i la respiració entrellaçada a la meva dibuixava el que jo ja volia. Cap paraula, ni cap gest.
Un instant més, sol un instant més dels teus ulls i la seva preciosa brillantor....

Font Vella

La font de la vida eterna era en un bosc de branques màgiques i bruixes de la llum i la foscor. Pins i alzines i arbres de fulla caduca, com el roure i l’avellaner, ens feien companyia. Era tard i l'humit terreny ens feia relliscar una vegada i un altre. Animals salvatges ens vigilaven, més per por, qué per fer-nos mal. El silenci i la foscor ja ens envoltaven i les mirades encreuades eran de clara preocupació. La possible pèrdua, el fred i la manca d'experiència ens accelerava el cor. En un instant les mans és van entrellaçar i les pells esborronades van donar pas a la visió d'una petita font que dormia sota una escala envellida i tenebrosa. Vam veure plegats i una escalfor i ànim renovat ens va dur a casa, sans i estalvi. La puressa de la cristalina aigua no ens durà, segurament, a la vida eterna, però allò d'estar amb qui desitges és, ni més ni menys, que el petit rajoli del nostre i senzill destí...

Carol

A vegades la foscor és de vidre trencat i fa mal, molt de mal. D'un instant a un altre, la vida ens posa difícils entrebancs que podem enfrontar a cegues i envoltats d'incerteses. Aquesta que amb tu s'esvaeix fent valents els actes de covardia. Que d'un sol somriure veigi colors i no grisos. De fred hivern a escalfor estiuenca. A través dels estels en negre nit, la pell va sentir l'eterna puresa i cristalina veritat. És l'amor que comptava! Una escletxa de dolor pot obrir-se en qualsevol moment i milers de bocins escampats tornaran al no res. Ara, pacientment, s'uniran tots i cada un d'ells fins un nosaltres, fins un tot que donarà forma, delicadament, a la nostra ànima. El fil prim d'una vida a vegades dura, esdevindrà acer indestructible amb les mans entrellaçades dels cors de qui s'estimen. El destí pot ser cruel, però ja no tinc por. Si vens, aquí ens trobaràs, dempeus i mai agenollats.

Per a tu, amb qui comparteixo vida i tan estimo...

De tanto...

De la oscuridad surgen las estrellas
como puntos de luz en universo silencioso.
De la herida el dolor.
Del fuego el calor.

De ella.
Vive el alma entre acordes tumultuosos.
Ya sin temor.
De tanto amor...

Mai és massa...

Mai és massa, l'estimar, quan esdevé entre l'escalfor de dits enllaçats.
Mai és massa, quan els cors bategen sincronitzats i les ferides contraposades es curen sense adonar-nos.
Mai és massa tard, en el somni, si plegats ballem entre la pluja i les llàgrimes a camara lenta relliscan entre ànimes de paper de colors.
Mai és massa, l'amor, quan l'abraçada brilla en la coberta del ulls.
Mai és massa, escoltar, el so del mar quan junts escolpim de sorra l'univers de veus i polifònies profundes en el fons d'un oceà d'estels.
Mai és massa,
de tu...